MOURINHO

En Mourinho és el jove,
Que vingué en el camp nou,
En semblava mosca morta,
I ara està muntant un show.

I cregueu que la sap llarga,
Controlar-ho és tot es creu.
Quan es perd la culpa als altres,
Més si guanya és tot un Déu.

Del no res s’ha fet un home,
Molt actiu però rencorós,
Que ha tingut sempre problemes,
Amb companys entrenadors.

Quan entrà a casa nostra,
Ja es vegé son tarannà,
Ajudant als qui ara jutja,
I ara a tots vol ensenyar.

No és ruc, tampoc és neci,
Com prou bé ho ha demostrat,
Fóra bo si sa baleta,
Si per bé s’hagués girat.

No hi ha home que l’iguali,
En xerrar a la tun tun,
Ni que el multin ni el castiguin,
Ell segueix escampant fum.

Una cara com un marbre,
Mastegant sempre xiclet,
I si obre els seus llavis,
Per ferir a tort i a dret.

I si porta gabardina,
És igual aquell senyor,
Que mig guenyo i detective,
N’aclaria tota acció.

Jo creuré que son somriure,
No l’ha vist aquí ningú,
Si ho fes es perderia
Aquell títol d’home dur.

Si et mira cara a cara,
Amb els ulls mig aclucats,
Marxa ràpid de sa vora,
Per no oïr-ne disbarats.

Què passà a Inglaterra,
Amb les ordres que donà,
Fer servir fort la manguera,
Perquè faci mal jugar.

La segona fou més forta,
Que veient-se inferior,
Ordenar en els seus homes,
Anar cara l’intimació.

Si el rival és molt més ràpid,
Com el Messi fou allí,
Patacada al tobillo,
Que no ho torni a repetir.

Que si logra treure el Messi,
Ni que perdi un efectiu,
Ha obtingut lo que volia,
Que d’això en sap un niu,

El que diu de Catalunya,
Fem teatre del millor,
Però marxà el gran pallasso,
S’ha perdut molta afició.

Tots sabem les males tretes,
Sempre acaben malament,
Mes el Messi a la gloria,
I en Mourinho a l’infern.

Març 2006