PRIMER CAPÍTOL
Més o menys durant la vida
Tres etapes que vivim,
L’infantesa i joventut
I vellesa la sublim.
Aquí va la primera
Que és del néixer als 15 anys,
És l’edat més perillosa
En què hi ha més entrebancs.
Joganer i atrevit era
El primer que vaig tenir,
Als set anys ben just encara
On anava a morir.
Que jugant amb una llauna
En aquell abeurador,
De les fonts de les Canelles
Fins al fons vaig caure jo.
Més per sort allí passava
Que ho va veure al moment,
M’agafà pels peus i cames
Em tragué ràpidament.
La segona aventura
Els 10 anys la vaig tinguer,
D’escolà ajudant a missa
Per a ser tant joganer.
Aleshores lo que es feia
Eren dos els esolans,
Un per banda al darrera
Del ministre celebrant.
Ens tiravem l’un a l’altre
Un objecte fent volar,
Una nostre lligacama
Que en el calze anà a parar.
El Mossèn de revolada
Es girà de cara als dos,
N’hi hagué prou amb sa mirada
Que ens sortiren els colors.
I va ser a la sacristia
Quan va vindre el sermonet,
Que si allò es repetia
Al carrer anàvem de dret.
La tercera la més llarga
Ja tenia jo 16 anys,
Que fumava com cap altre
Un paquet d’aquells d’abans.
Trenta cèntims em costava
Un paquet d’aquells quadrats,
Que jamai no s’apagaven,
Com també emboquillats.
Al trajecte al seminari,
Des d’aquí fins allà Vic,
Més de mig ja me’n polia
I els demés ara us ho dic.
Doncs anava al lavabo
I allí en feia un,
En perill de que vegéssin
Mons companys sortir el fum.
Aquell any jo vàreig tindre
Les tres greus enfermetats,
Al gener fou la primera,
Uns grans tífus declarats.
En el maig en vingué l’altre,
Que en l’església em van plegar,
Declarant-me que tenia
Una pleura pulmonar.
I al setembre la tercera,
La que vareig fer més llit,
La que es diu febres de malta,
Que em deixaren atordit.
El doctor que em visitava,
Encertà el medicament,
Em donà les seves ordres
Per cura’m completament.
Ni fumar ni res de beure
Ni cansar-me res de res,
A un racó la bicicleta
O no et curaré mai més,,
Aquí acaba la primera
Si es que vos hagi agradat,
En faré una segona
Que serà més complicat.
SEGON CAPÍTOL
Vint-i-nou anys tenia
Quan al peu d’un altar,
Ens casava nostre tiu
Que era un frare Franciscà.
D’aleshores avui dia
Hem passat hores de tot,
Però al trobar la tal esposa
Per a mi va ser una sort.
Varem viure amb harmonia
Parlant d’anys cinquanta-sis,
Fins que Déu me la prenia
Per portar-la al paradís.
Dels cinc fills que vàrem tindre
Ens quedaren tan sols dos,
El destí que no perdona
Ens mostrava sos dolors.
Més els dos en gran manera
Han surat molt en eix món,
Admirats per tot el poble
Que no ho pot dir això tothom.
Que hi hagué alguna pega
Lo que un molt bé ja sap,
Ja em direu si algun dia
No heu tingut un mal de cap.
Al trobar bona parella
Ha estat lo més bonic,
Per a mi han estat mares
De lo bé que ara estic.
-----
Si el primer capítol deia
Que vaig veure a prop la mort,
En aquest ara vos conto
Vaig estar-ne molt de sort.
En el lloc que treballava
Un matí de juliol,
En una gran tempesta,
Ja no creia veure el sol.
Com que era cap de línia
Hi va caure un llampec
La fortor tant gran de sofre
Em quedava casi sec.
I per postres no podia
Ja que encès el contador,
Un castell de focs semblava
De passar tenia por.
Més vingueren els del barri
I em van treure ells d’allí,
I portar-me de seguida
A la casa d’un veí.
Que durà una bona estona
Que semblà una processó,
De la gent que allí va vindre
Per saber què feia jo.
-----
I va ser a l’any cinquanta
Quan aquí en va venir,
La gran Verge colomera
Que de Fàtima sortir.
Nostre vila es convertia
En jardí de tots colors,
No hi hagué carrer o plaça
Que no estés plena de flors.
Em tenien com del barri
Al donam la direcció,
Tot anava com la seda,
Hom posava lo millor.
Més allí per contentar-me
A les monges i al veïnat,
En vaig fer-ne una de bona,
Que ho podia haver pagat.
Que la Verge amb el cotxe
En tenia que passar,
Fins cruïlla La Llacuna,
Per més gent acaparar.
Com l’arcada que es va fer-ne
Que molt bé ens va sortir,
Ens donaren unes mides
Per poder passar.hi allí.
Per a fer-ne la contrària
I tingués d’anar a peu,
Vaig serrar aquells pilastres,
Qui no ho veu tampoc s’ho creu.
El fet és que els sis centímetres
Que vaig treu.re’n hi hagué prou
Com que allí no hi passava
Va armar-se un gran show.
El fet és que la baixaren
I portar-la quatre a peu
D’aquest modo ja passava
Per davant del portal seu.
Sols hi hagué una persona
Que la treta va intuir
I vingué als quatre dies
Per a dir-ho allà al molí.
Mira noi aquestes coses
No les facis tu mai més,
Que si ara esta glòria
En podia ser el revés.
------
Aquí acaba aquest capítol
Esperant vingui el tercer,
Si a Déu plau ja vindrà el dia
Que aquí el posaré.
TERCER CAPÍTOL
Si durant la jovenesa
Mon treball fou molt corrent,
Lo que ha estat vora vellesa
En va ser molt diferent.
Doncs semblava un desvari
Un inci del que hi ha,
Un desfici i u nes ganes
En el món poder surar.
A l’estiu hi hagué dies
Que dormir ho feia poc,
Per poder portar les coses
Cada una al seu lloc.
A les dues de matinada
Jo anava a carregar
Els pollastres que portava
Per ser l’hora sempre allà.
Que els mercats de Barcelona
A les cinc ja estan oberts,
I el que volen en tal hora
És tenir-los penjadets.
____________
De retorn cap a caseta
Esmorzar allà a les deu,
I deixar la furgoneta
Qui espera el servei meu.
El Previmo i Hormipresa
A portar als seus xalets
Lo que allí hi feia falta
Per deixar-ho acabadet.
En els llocs més escabrosos
De que feia mal anar,
Quasi sempre a la muntanya
Qui treballs era pujar.
Era cosa de la feina
I que ho feia molt agust,
Ni que a voltes per trobar-ho
Ho tenia prou futut.
A dinar sempre a casa
Fora l’hora que jo fes
I que diguin lo que diguin
Com a casa no hi ha res.
Una estona a descansar-ne
I altre volta al volant
Que a les deu i sens demora
Ja m’estaven esperant.
El primer era a Sitges
I després Castelldefels,
Per la gent que allí corria
Per passar veies estels.
Ho volien en el vespre
Perquè estaven escamats,
Que al matí si els fallaven
Feien tard per fer a l’ast.
____________
Entremig de la setmana
Quatre dies per les flors,
Repartint-los per tants pobles
Per guanyar algun caleró.
Allavors per les senyores
Hi havia poc treball,
Ni que algunes es queixessin
De que els dits els feia mal.
A la ratlla dels vuitanta
Els poblets de ma missió,
Que al cap de quinze dies
Feiem canvi de la flor.
En aquí comença els versos,
En vaig fer-ne un sens fi,
Vaig cremar-los en el dia
Que ma esposa va morir.
I com elles ho sabien
Esperaven el meu vers
I volien quasi totes
Que volien que piqués.
___________
I per fi de la vellesa
Que és el lloc que ara ja estic,
Doncs la passo de primera
Per lo molt que jo n’escric.
Al posar la meva néta
Els meus versosa internet,
Sens pensar han vingut notes
Que et deixen satisfet.
N’he tingut del nord d’Europa
Del mateix Sant Petersburg,
I del sud com l’Argentina
Que et deixen bon regust.
I lo que és de Catalunya
N’he tingut de tot arreu,
I alguns de molt prestigi
Que ens grans càrregs els veureu.
Tot això et dóna força
I t’ajuda a seguir
Fins que Déu et digui un dia
Ara noi, te vull aquí!
Maig 2008.
Santa Coloma de Queralt
Josep Solé Balcells
Més o menys durant la vida
Tres etapes que vivim,
L’infantesa i joventut
I vellesa la sublim.
Aquí va la primera
Que és del néixer als 15 anys,
És l’edat més perillosa
En què hi ha més entrebancs.
Joganer i atrevit era
El primer que vaig tenir,
Als set anys ben just encara
On anava a morir.
Que jugant amb una llauna
En aquell abeurador,
De les fonts de les Canelles
Fins al fons vaig caure jo.
Més per sort allí passava
Que ho va veure al moment,
M’agafà pels peus i cames
Em tragué ràpidament.
La segona aventura
Els 10 anys la vaig tinguer,
D’escolà ajudant a missa
Per a ser tant joganer.
Aleshores lo que es feia
Eren dos els esolans,
Un per banda al darrera
Del ministre celebrant.
Ens tiravem l’un a l’altre
Un objecte fent volar,
Una nostre lligacama
Que en el calze anà a parar.
El Mossèn de revolada
Es girà de cara als dos,
N’hi hagué prou amb sa mirada
Que ens sortiren els colors.
I va ser a la sacristia
Quan va vindre el sermonet,
Que si allò es repetia
Al carrer anàvem de dret.
La tercera la més llarga
Ja tenia jo 16 anys,
Que fumava com cap altre
Un paquet d’aquells d’abans.
Trenta cèntims em costava
Un paquet d’aquells quadrats,
Que jamai no s’apagaven,
Com també emboquillats.
Al trajecte al seminari,
Des d’aquí fins allà Vic,
Més de mig ja me’n polia
I els demés ara us ho dic.
Doncs anava al lavabo
I allí en feia un,
En perill de que vegéssin
Mons companys sortir el fum.
Aquell any jo vàreig tindre
Les tres greus enfermetats,
Al gener fou la primera,
Uns grans tífus declarats.
En el maig en vingué l’altre,
Que en l’església em van plegar,
Declarant-me que tenia
Una pleura pulmonar.
I al setembre la tercera,
La que vareig fer més llit,
La que es diu febres de malta,
Que em deixaren atordit.
El doctor que em visitava,
Encertà el medicament,
Em donà les seves ordres
Per cura’m completament.
Ni fumar ni res de beure
Ni cansar-me res de res,
A un racó la bicicleta
O no et curaré mai més,,
Aquí acaba la primera
Si es que vos hagi agradat,
En faré una segona
Que serà més complicat.
SEGON CAPÍTOL
Vint-i-nou anys tenia
Quan al peu d’un altar,
Ens casava nostre tiu
Que era un frare Franciscà.
D’aleshores avui dia
Hem passat hores de tot,
Però al trobar la tal esposa
Per a mi va ser una sort.
Varem viure amb harmonia
Parlant d’anys cinquanta-sis,
Fins que Déu me la prenia
Per portar-la al paradís.
Dels cinc fills que vàrem tindre
Ens quedaren tan sols dos,
El destí que no perdona
Ens mostrava sos dolors.
Més els dos en gran manera
Han surat molt en eix món,
Admirats per tot el poble
Que no ho pot dir això tothom.
Que hi hagué alguna pega
Lo que un molt bé ja sap,
Ja em direu si algun dia
No heu tingut un mal de cap.
Al trobar bona parella
Ha estat lo més bonic,
Per a mi han estat mares
De lo bé que ara estic.
-----
Si el primer capítol deia
Que vaig veure a prop la mort,
En aquest ara vos conto
Vaig estar-ne molt de sort.
En el lloc que treballava
Un matí de juliol,
En una gran tempesta,
Ja no creia veure el sol.
Com que era cap de línia
Hi va caure un llampec
La fortor tant gran de sofre
Em quedava casi sec.
I per postres no podia
Ja que encès el contador,
Un castell de focs semblava
De passar tenia por.
Més vingueren els del barri
I em van treure ells d’allí,
I portar-me de seguida
A la casa d’un veí.
Que durà una bona estona
Que semblà una processó,
De la gent que allí va vindre
Per saber què feia jo.
-----
I va ser a l’any cinquanta
Quan aquí en va venir,
La gran Verge colomera
Que de Fàtima sortir.
Nostre vila es convertia
En jardí de tots colors,
No hi hagué carrer o plaça
Que no estés plena de flors.
Em tenien com del barri
Al donam la direcció,
Tot anava com la seda,
Hom posava lo millor.
Més allí per contentar-me
A les monges i al veïnat,
En vaig fer-ne una de bona,
Que ho podia haver pagat.
Que la Verge amb el cotxe
En tenia que passar,
Fins cruïlla La Llacuna,
Per més gent acaparar.
Com l’arcada que es va fer-ne
Que molt bé ens va sortir,
Ens donaren unes mides
Per poder passar.hi allí.
Per a fer-ne la contrària
I tingués d’anar a peu,
Vaig serrar aquells pilastres,
Qui no ho veu tampoc s’ho creu.
El fet és que els sis centímetres
Que vaig treu.re’n hi hagué prou
Com que allí no hi passava
Va armar-se un gran show.
El fet és que la baixaren
I portar-la quatre a peu
D’aquest modo ja passava
Per davant del portal seu.
Sols hi hagué una persona
Que la treta va intuir
I vingué als quatre dies
Per a dir-ho allà al molí.
Mira noi aquestes coses
No les facis tu mai més,
Que si ara esta glòria
En podia ser el revés.
------
Aquí acaba aquest capítol
Esperant vingui el tercer,
Si a Déu plau ja vindrà el dia
Que aquí el posaré.
TERCER CAPÍTOL
Si durant la jovenesa
Mon treball fou molt corrent,
Lo que ha estat vora vellesa
En va ser molt diferent.
Doncs semblava un desvari
Un inci del que hi ha,
Un desfici i u nes ganes
En el món poder surar.
A l’estiu hi hagué dies
Que dormir ho feia poc,
Per poder portar les coses
Cada una al seu lloc.
A les dues de matinada
Jo anava a carregar
Els pollastres que portava
Per ser l’hora sempre allà.
Que els mercats de Barcelona
A les cinc ja estan oberts,
I el que volen en tal hora
És tenir-los penjadets.
____________
De retorn cap a caseta
Esmorzar allà a les deu,
I deixar la furgoneta
Qui espera el servei meu.
El Previmo i Hormipresa
A portar als seus xalets
Lo que allí hi feia falta
Per deixar-ho acabadet.
En els llocs més escabrosos
De que feia mal anar,
Quasi sempre a la muntanya
Qui treballs era pujar.
Era cosa de la feina
I que ho feia molt agust,
Ni que a voltes per trobar-ho
Ho tenia prou futut.
A dinar sempre a casa
Fora l’hora que jo fes
I que diguin lo que diguin
Com a casa no hi ha res.
Una estona a descansar-ne
I altre volta al volant
Que a les deu i sens demora
Ja m’estaven esperant.
El primer era a Sitges
I després Castelldefels,
Per la gent que allí corria
Per passar veies estels.
Ho volien en el vespre
Perquè estaven escamats,
Que al matí si els fallaven
Feien tard per fer a l’ast.
____________
Entremig de la setmana
Quatre dies per les flors,
Repartint-los per tants pobles
Per guanyar algun caleró.
Allavors per les senyores
Hi havia poc treball,
Ni que algunes es queixessin
De que els dits els feia mal.
A la ratlla dels vuitanta
Els poblets de ma missió,
Que al cap de quinze dies
Feiem canvi de la flor.
En aquí comença els versos,
En vaig fer-ne un sens fi,
Vaig cremar-los en el dia
Que ma esposa va morir.
I com elles ho sabien
Esperaven el meu vers
I volien quasi totes
Que volien que piqués.
___________
I per fi de la vellesa
Que és el lloc que ara ja estic,
Doncs la passo de primera
Per lo molt que jo n’escric.
Al posar la meva néta
Els meus versosa internet,
Sens pensar han vingut notes
Que et deixen satisfet.
N’he tingut del nord d’Europa
Del mateix Sant Petersburg,
I del sud com l’Argentina
Que et deixen bon regust.
I lo que és de Catalunya
N’he tingut de tot arreu,
I alguns de molt prestigi
Que ens grans càrregs els veureu.
Tot això et dóna força
I t’ajuda a seguir
Fins que Déu et digui un dia
Ara noi, te vull aquí!
Maig 2008.
Santa Coloma de Queralt
Josep Solé Balcells
