D’HISTÒRIA

Vaig a fer una poesia,
Una mica especial,
En parlar un poc d’història,
Una cosa molt normal.

Per a molts serà conèixer
Moltes coses que s’han dit,
Que passaren a la guerra,
I ho puc dir perquè ho he vist.

Un record que sempre dura
Per lo molt que hi va passar
Tots sabem que a tota guerra
Són dos bandos a lluitar.

Que els dos en tindran baixes,
I les més seran al front,
Totes dolen, més encara
Si han sigut a ton entorn.

Com passà a casa nostra
Que arribarem a tal punt
Que entre dretes i esquerres
En tinguerem un bon munt.

I quan ara encara hi penso
S’arribà a tal extrem,
Quasi sembla una mentida
Que perdéssim tant el seny.

Sols aquí ara jo poso
Els que fou a mon cantó,
Uns amics i unes persones,
Que estimava de debò.

Servirà per honorar-ne
Els que allí van morir,
I que un fill d’aquesta vila,
No ho torni a repetir.

De Conesa a Cal Torres,
I d’allí a Sant Joan,
Fins les Quatre Carreteres,
s’han tenyit totes de sang.

I que totes foren fetes,
Pel nostre comitè,
Que mataren aquells homes,
Que son mal.. era fer el bé.

Aleshores nostre vila
Hi hagué tal desunió
Entre uns i entre els altres,
Que acabà amb lo pitjor.

Poc abans de la tal guerra,
Hi hagué un esbalot,
En les urnes aquell dia,
Es pegà a un sacerdot.

El mateix que anà a Conesa,
En sa ràbia encara al cor,
Rematava al meu mestre,
Que de cop no caigué mort.

Amb dos més al lluny anaren
A matar un meu company,
Que portava la sotana,
Justament en feia un any.

Els mateixos a Solsona,
Van matar a un meu cosí,
En Vidal que queia màrtir,
Per els trets del seu veí.

I a les Quatre Carreteres,
Junt amb altre sacerdot,
En mataren aquell home,
Tant pacífic del tot sord.

Els que duien en el barco,
És que estaven convençuts,
Si tornaven a la vila,
Fóra ja amb atauts.

També a mi m’amenaçaren,
Quan allí vaig ensenyar,
Una llei que ben clar deia,
Que jo al front no tinc que anar.

Com pagés i fill de viuda,
M’eximia del Server,
Més com tots era en contra,
No tingué altre remei.

Al sentir aquell alcalde,
Que em digué,.. noi tens raó,
Més aquí sóc jo qui mana,
Si no hi vas, per tu pitjor.

Lo que escric tot són paraules,
D’un dels xòfers que els portà,
Ell cap culpa hi tenia,
S’hi guanyava el seu pa.

El xicot molt es temia,
Que el cridés algun jutjat,
Per a fer de testimoni,
Dels llocs que havia anat.

Li vaig dir: queda’t a casa,
Que no res et pot passar,
Sempre hi ha aquella paraula,
Que t’hi varen obligar.

Vilatans sellem conflictes,
I vivim agermanats,
Tot pregan al qui hi pot fer-ho,
Que no hi hagi enamistats.

Que la vida és molt bonica,
I una vila encara més,
Que si anem tots a la una,
No hi ha mal que hi faci res.

Tots hem vist si no es alhora,
Fins a on hem arribat,
Que ni el “dir” de nostres pares,
Ja no val, ni és sagrat.

Josep Solé