EL MIRALL DEL TOCADOR

Si jo fos volguda meva,
Ton mirall de tocador,
En veuria nit i dia,
Si és per mi ta estimació.

En la nit quan en somies,
En ton somni més preuat,
De segur que sentiria,
El sospir més desitjat.

Un sospir que copseria,
Com un tar de dolça mel,
Que espargeixes amorosa,
En t’alcoba d’un gran vel.

Aquell vel que volateixa,
Fins a mi com un encant,
El seu aire al mirall besa,
Que en ton baf vas entelant.

Al matí quan tes parpelles,
Van obrint-se poc a poc,
Com un sol el baf eixugues,
I amb tos ulls que són un foc.

Són lluents com dues perles,
Resplendents d’un amor viu,
També són dues floretes,
Que olorant-les mon cor riu.

I després a l’assentar-se,
Al banquet tant rebufó,
En veuria cara a cara,
La que més estimo jo.

Finalment al pentinar-te,
El teu llavi va resant,
El bon déu, més te s’escapa,
I per què l’estimo tant!

Com mirall contestaria,
Pots estar-ne ben segur,
Que si estimes tant de veres,
Hi ha també qui ho farà per tu.

Josep Solé